Joel Vidal: premi de narrativa El somriure del gat 2012

A VISTA DE GOS

 

 

 

 

 

 

 

Era un dia com qualsevol altre, em vaig llevar a tres quarts de set en punt per poder estar a l’escola a les vuit del matí, vaig agafar les meves ulleres de pasta blau turquesa i vaig entrar a la cuina, em vaig acostar al moble on guardem el bols, taronja, a joc amb les rajoles de la paret, vaig omplir un dels bols amb una mica de llet amb cacau, la flaire a xocolata va començar a espargir-se per tota l’habitació a la primera cullerada, el cacau va fer contacte amb la llet i va començar a mesclar-se, poc a poc va anar adquirint un to marronós. Vaig agafar el bol i les galetes, vaig seure davant la finestra, tenia la mirada perduda, observant els primers raigs de llum que exhalava el crepuscle matutí. Es van fer tres quarts de vuit i vaig sortir de casa. En arribar a la parada del bus em vaig fixar en els horaris del bus número 1, de color blau cel. Només vaig haver d’esperar dos minuts, vaig passar la targeta i vaig seure al costat de la finestra, els arbres passaven ràpidament, només hi quedava un rastre verd, borrós i fugaç en l’espai. El mateix passava amb els bancs marrons i els senyals de trànsit. De parada en parada vaig arribar a l’institut, les classes van passar, en tornar a casa vaig dinar un plat de macarrons amb salsa bolonyesa, ben vermella i lluent.

L’endemà em vaig llevar, em vaig posar les ulleres de pasta blau turquesa, vaig esmorzar llet amb cacau i galetes mentre observava la sortida del sol, vaig agafar la línia blau cel, vaig arribar a l’escola, vaig tornar a casa per dinar, aquell dia vaig dinar una sopa de marisc i botifarra negra.

L’endemà em vaig llevar, hi havia alguna cosa estranya, hi havia alguna cosa que no quadrava, les meves ulleres blau turquesa, les rajoles taronges de la cuina. El cel estava ennuvolat, o això semblava, el cacau no adquiria aquell to marronós de sempre, les galetes eren saboroses al gust, però insípides a la vista. Què havia passat? Vaig decidir sortir al carrer, no era cap novetat que les llambordes eren grises, però això era massa, vaig arribar a la parada del bus, la línia 1 era negra, la línia 2 també, la línia 3 era grisa, la línia 4 blanquinosa i així fins a la 13, vaig pujar al bus: -Res de nou?- vaig preguntar al conductor- No, dos amb 30 si us plau.- Val a dir que no era gaire amistós, però és estrany que no ho hagi notat. Vaig seure altre cop al costat de la finestra, aquest cop els arbres ja no deixaven cap rastre, simplement una lleu taca grisa que es perdia en la immensitat d’una ciutat grisa.

L’hora de classe es va acabar, en sortir de l’escola li vaig preguntar a una dona que passava per allà: Escolti, no s’ha fixat pas en què no hi ha color? Ara que ho dius potser sí que tens raó, però en fi, demà passarà- I aquesta va ser la seva resposta. Capficat, intrigat, vaig pujar al bus de tornada, al cap d’un moment vaig polsar el botó gris de parada sol·licitada, vaig arribar a casa, ma mare m’havia preparat amanida verda i carn vermella, ironies de la vida. Aquell dia volia anar a visitar a l’àvia, vaig agafar altre cop el bus i vaig anar a la residència Vallparadís, un cop allà vaig baixar fins a la planta menys 1, vaig entrar a la sala d’estar, aquesta tenia uns grans finestrals, estava pintada de blanc, o això veia jo, hi havia un aparell de televisió amb un sofà i quatre butaques al voltant, la meva àvia estava asseguda al marge dels altres ancians, mirava pels grans finestrals, cap als arbres del Torrent de les Bruixes, m’hi vaig acostar i li vaig preguntar:

-Com va la vida àvia?

-M’eixorda la televisió, no em deixen morir en pau.

-No pateixis, que encara tens molta vida per endavant.

-Pots comptar-hi…T’hi has fixat?

-En què?

-El bosc és gris, les parets, la pell, tot.

-Tu també ho veus?

-Sí, però em sembla que no hi guipo massa, no em funcionen ni els ulls. -Va estossegar. Ja no podrem tornar a veure res tal i com és, ara haurem de viure dels records… -I va estossegar amb més força. Viure dels records… -Va repetir. En aquell moment la infermera es va emportar la meva àvia al llit, vaig acompanyar-la a la seva habitació i em vaig acomiadar d’ella. Vaig tornar a casa, aquelles paraules van ressonar per sempre més dins del meu cap.

Van anar passant els dies, les setmanes, els mesos, m’hi vaig acostumar, ja no em preguntava si la vida era en blanc i negre, ara em preguntava si la vida havia estat mai en color, taronges, carabasses, olives, ara només eren aliments. Maragdes, turqueses es van convertir en simples minerals, cada color simbolitza alguna cosa, bé, doncs la vida actualment està exempta d’alegria, de tristesa, de llum, de puresa, d’innocència, de netedat, d’elegància, de joventut, de festa de seguretat, d’equilibri, de gelosia i sobretot d’esperança. Diuen que no ens adonem del que tenim fins que ho perdem, i no en tingueu cap dubte que és cert.

Els anys van passar, em vaig llevar, em vaig posar les ulleres, vaig fer-me una llet calenta amb cacau i galetes, vaig sortir de casa i vaig anar a la parada del bus, mentre esperava la línia 1 em va venir una dona i em va preguntar: Escolti, no s’ha fixat pas que no hi ha color? Jo li vaig respondre: Ara que ho dius potser sí que tens raó, però en fi, demà passarà…

 

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Novembre 24, 2012 · 5:50 am

Xènia Martínez: Punt i final (Premi carta o missatge a un maltractador, 2010)

A vegades les coses no et surten com havies pensat, com havies somiat quan tenies tan sols quinze anys. I sí, és veritat que has de ser fort i aguantar tots els cops, però és que arriba un moment que et voldries morir i no ho fas perquè t’ha costat molt construir aquesta vida, fer créixer uns fills tan macos com són els teus i els meus. Però és que cada vegada que noto la teva mà a la meva cara i em miro al mirall i veig altra vegada la mateixa marca, em poso a pensar i és realment quan veig que el Biel i la Marta no es mereixen tenir un pare com tu. És llavors quan sento aquesta sensació d’impotència davant del que falla, quan veig que no ho puc arreglar de forma simple i clara.

 

És per això que t’escric aquesta carta, fa dos mesos no m’atrevia a mirar-te a la cara i dir-te les coses clares, preferia callar i viure engabiada. Però ara això ha canviat, ara tinc valor i no cauré més en la teva trampa. Després de desfogar-te amb mi sempre em venies suplicant i insistint que cregués en tu, que estaves canviant, però no, no era així. Em demanaves perdó, m’explicaves totes les coses extraordinàries que tenies pensat fer, llavors jo sempre confiava en tu i et donava una altra oportunitat, però l’endemà encara em tractaves pitjor. Per això, Joan, la nostra història ja s’ha acabat, tot el mal que ens has fet a mi i als nens fa que no mereixis que et perdonem. Ens mereixem alguna cosa millor que tenir les vint-i-quatre hores del dia al nostre costat un maltractador, sí, he dit un maltractador, perquè és això el que ets, cap paraula et descriu millor. Cada vegada que alçaves la mà els mateixos sentiments m’envaïen el cos, sentiments de ràbia, de tristesa, de por. M’enutjava molt i no gosava obrir la boca al sentir la teva veu tan abrupta i al veure que els teus ulls marró intens es clavaven en els meus com dues espases. Abans preferia tirar la tovallola i abandonar la lluita, però ara ja no.

Mentre escric aquestes ratlles els meus ulls s’inunden de llàgrimes càlides i salades, em faig creus de com l’home amb el que he sigut feliç, amb el que ens hem estimat, hem fet bestieses per amor, amb el que m’he casat i més tard he tingut dos fills preciosos és un maltractador.

 

Deixa’m dir-te una última cosa, viure amb tu aquests últims anys ha sigut molt dur però jo sóc més forta i t’asseguro que aconseguiré tornar a ser feliç lluny del teu costat. No serà fàcil, però tinc ganes de tornar a somriure. Joan, aquest és el punt i final de la nostra relació!

 

Adéu.

 

 

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Fora d’aquí (Ódena Rodríguez). Premi carta o missatge a un maltractador, 2009

 

 

 

 

 

 

Ja n’hi ha prou de mans aixecades, d’insults, de nits sense dormir i dies

plens d’angoixa. Ha arribat l’hora de dir-te el que sento.

 

No tens idea del mal que em fas, de com pesen dins meu els cops, les

paraules que deixes anar sense preocupar-te res del que pugui ferir-me.

No puc més… Els dies es fan eterns a casa. Però, vols saber una cosa?

Prefereixo mil cops una vida avorrida i monòtona tancada aquí dins, que

viure esperant que siguin lleus els cops.

 

Sóc forta, però l’únic motiu que fa que encara lluiti són els meus fills. I dic

meus perquè no et mereixes que et cridin “pare” pel passadís, els nens no

són ximples. Saben que ets un mal home, i jo també ho sé. El problema

més gran que trobo a tot això és que penso que ets tu qui no en tens ni

idea de tot el mal que causes. A mi, als teus fills i a tu mateix. Ets un

maltractador.

 

Vull pensar que no n’ets conscient, però després de les disculpes, sentides

o no, em trobo amb més del mateix.

 

No sé com mirar-te a la cara, la veritat és que no et conec. Abans eres

una altra persona increïblement diferent, i ara… Et comportes d’una

manera estúpida. Ets un home violent, maleducat, interessat i descarat.

 

Al principi no tenia valor per enfrontar-me a tu, no sabia com fer-ho, com

expressar-me i sentir-me una mica més lliure. Però veus que ara sí que

sóc capaç, sóc capaç de començar de nou i de viure com em mereixo,

feliç i lluny de tu.

 

Em sembla que només em queda recomanar-te que prenguis consciència

del que fas. Potser reflexiones, o potser no t’importa res del que estàs

llegint ara mateix, però ho necessitava. I ho necessitava tant perquè no

tinc aire per respirar. Totes les il·lusions que tenia, mes les has preses tu,

i no consentiré que em prenguis res més meu.

 

Ni ara ni mai, tornaràs a fer-me mal, perquè això s’ha acabat.

 

Adéu.

 

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Haikús (Marc Rosaura). Premi “Agustí Bartra. El somriure del gat” 2010 en la modalitat de poesia 3r i 4t d’ESO.

 

 

 

 

 

 

 

1

Salta des del moll

a la refrescant aigua,

trencant la calma.

2

En veure el nen

la barba ja és llarga,

sent enyorança.

3

Apareix la llum

rere les grans muntanyes

despertant-ho tot.

4

Les fulles són

d’un color vermellós fosc,

Com galtes d’un nen.

5

Corren cap al nord

quan arriba la fredor

deixant les cases.

6

Cau la nit fosca,

la gent torna a casa,

tot queda tranquil.

7

El crec-crec del gat

al trepitjar la terra

Busca el menjar.

8

L’aigua cau ràpid,

des de casa observo

la grisor del cel.

9

Amb el gelat fred,

el seu cos sent gran tristor,

per la soledat.

10

Tot és moviment,

de cop s’apaga el llum,

i tot s’esvaeix.

11

L’ample llençol verd

Els ocells que refilen,

Tot està tranquil.

12

Una abraçada

d’aquella primavera,

l’omple de records.

13

La remor torna

després d’una freda nit,

amb els pescadors.

14

La nit caiguda,

El son tranquil d’aquell nen,

Amb llum de lluna.

15

A sota l’ombra,

incansables formigues,

Les veig treballar.


1 comentari

Filed under Uncategorized

Els tres Reis Mags (Genís Cortada) Premi de contes per al Xiu-Xiu 2009

Hi havia una vegada en un lloc d’aquest món, un país on hi havia molta pobresa i no hi havia gairebé de res, ni hospitals, ni escoles, l’única cosa que hi havia eren una mena de cases molt atrotinades i fetes per ells a mà amb fang, argila, i branques dels arbres (que quan pluvia es mullaven). La gent no feia el menjar als fugons o al microones i tampoc el guardaven a la nevera per menjar-se’l un altre dia, ja que aquestes coses que per nosaltres són tan importants algunes persones d’aquelles segurament no saben que són totes aquestes coses .Tothom anava descalç i mal vestit amb draps bruts. Però el més trist d’això era veure nens que es passaven el dia treballant amb els seus pares, a l’hort, transportant materials d’aquí cap allà.

Els nens no eren feliços, però si no treballaven no podrien viure i es moririen, per falta d’aliment o per no tenir diners per poder comprar medicines. Quan podien jugar jugaven a futbol amb una pilotes fetes artesanalment, però sovint jugaven a jocs tranquils ja que amb lo esgotats  que estaven després de treballar tant  el cos no podia aguantar més esforços, de manera que els nens en contes de jugar descansaven o es posaven a dormir.                                                                                                                                 Fins que un dia un rei que es deia Gaspar volia donar la volta al món amb un tricicle (volia fer un record guinnes) se li va espatllar el timbre i va tenir que parar en aquella mena de poble. La gent el va acollir molt bé però quan el rei en veure tot allò es va posar les mans al cap i es va pessigar per veure si allò era real. En veure que no es despertava, va pensar que allò no podia ser posible: nens treballant, gent descalça…  La gent, tot i que era pobre, li van donar de menjar i li van oferir un llit per dormir, sense demanar-li res a canvi. Durant la nit va pensar com torna’ls-hi el gran favor. Al final, quan es va fer de dia, va pensar en donals-hi l’única cosa que podia fer feliç els nens, una escola, i ell seria el professor. Així ho va fer, el matí següent ja tenia els plànols i els materials preparats. Els primers dia la gent no entenia el que volia fer però al final la gent el va començar a ajudar a construir la primera escola del poble: tenia una única aula amb bancs i taules de fusta, i un pati amb dues porteries també fetes de fusta. El primer dia d’escola només hi havia set nens, això el va extranyar molt perquè amb tots els nens del poble, uns vint-i-cinc, només veure’n set no ho trobava lògic però al final va decidir començar amb els set.  No sabia com començar i els hi va dir que es presentesin, es van presentar d’un en un i el va sorpendre que no es posesin tots a cridar. Segona lliçó del dia, Samuel conta fins a tres siusplau , és que no sé contar professor respongué el nen amb un to mig ploròs. Tranquil noi venim a l’escola per apendre oi?, preguntà el profesor als alumnes. Sí! exclamaren tots alhora. Bé doncs avui apendrem a contar fins a dos i demà fins a tres, és molt senzill, repetiu amb mi un, un exclamaran tots, dos, dos exclamaran tots. Molt bé, el rei felicità als seus alumnes i va dir vinga anem al patí a jugar una bona estona, aviam qui marca el primer gol. Al pati tots els nens jugaven feliços, era la primera vegada que ell els veia riure d’aquella manera. Per sobre la tanca tots els nens que treballaven veien els que jugaven i s’ho pasaven d’allò més bé.  Llavors al dia següent en contes de set nens hi havia vint nens, el rei quan ho va beure se li escapaven les llàgrimes de l’èxit aconseguit.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

Sí, jo hi crec! (Sílvia Cabrera) Premi de contes per al Xiu-Xiu 2009.

Visca! Ja arriba Nadal! Que bé! La fira de Santa Llúcia, el pessebre, l’arbre, els dinars i sopars amb la família… i per descomptat els dies de festa! Quines ganes, ja era hora que arribés. Fa 30 anys d’aquell Nadal màgic… Mai ha tornat a ser com abans. Ui! Em presentaré, em dic Gerard, i ja tinc 36 anys, ara mateix estic de camí a la fira de Santa Llúcia, que es fa a Terrassa. Per si no ho sabeu són unes paradetes que es fan al centre de la plaça Vella, on hi ha les figuretes del pessebre, el meravellós pessebre! Recordo que quan era petit m’encantava fer el pessebre, era el que m’agradava més del Nadal, quan era petit… Ara que ho recordo, des d’aquell Nadal ja no he tornat a veure el mateix, deu ser que m’he fet gran?  Quan jo tenia 6 anys, la meva mare em va portar per primera vegada a aquesta fira màgica…
-Mama quan arribarem?
-Mira, són aquelles paradetes.
-Oh! Quantes coses!
No em vaig poder aguantar l’emoció i em vaig posar a córrer pel mig del carrer, empentant la meva mare perquè em seguís. A la primera parada hi venien molsa d’aquella que quan l’olores sembla que estiguis al bosc… però el que més em va impactar van ser el munt de figures que hi havien exposades! Però eren miniatures! Vaig mirar-les totes, una a una! I em volia emportar cadascuna de les figuretes que estaven exposades. Però la mare tenia pressa i em va prometre que tornaríem el dia següent.
I així va ser, quan va acabar de treballar vam anar al forn més proper, mm… m’encanta el pa calentó, quina delícia! Estava clar que ja sabia quines figuretes agafar, també m’havia informat amb els meus amics de quines havien comprat ells i tenia ben clar que la primera en comprar seria el caganer, oh sens dubte és el millor, qui és capaç d’estar un dia fred de Nadal amb el cul enlaire al mig de la muntanya? Això no ho podria fer ni jo! I mira, que jo sóc molt valent eh!
La mama (com li dic jo) es va posar a parlar amb la senyora Gemma, i va deixar que triés les figuretes que volia. Però va passar una cosa molt estranya, quan vaig mirar el caganer, li va canviar l’aspecte, i quan m’hi vaig apropar més…
-Eh tu! Què mires! Que tinc monos a la cara, potser?
Sens dubte vaig fer un crit i  espantat li vaig explicar a la mama:
-Mama, mama el caganer m’ha parlat!
Però per estrany que sembli, quan ella s’hi va apropar no va fer res! Res de res! Ni es va moure, estava justament com l’havíem vist, com és evident la mama no em va creure i em va dir que parés de cridar l’atenció que estava parlant amb la senyora Gemma, sempre parlant amb aquesta! Quan comencen no paren! Són insuportables! Parlar, parlar, criticar, parlar, parlar parlar… sort que tenia coses més importants a fer en aquell moment que escoltar a aquelles dues.
M’hi vaig tornar a apropar, i com que veia que no es movien vaig dir ben fluixet:
-Ei! Caganer que hi ets?
-És clar que hi sóc, com vols que em mogui si estic restret!
-No li facis cas –vaig sentir.
Oh! No només parlava el caganer! Les altres figuretes també! Era el pixaner, que també es movia i parlava!
-Aquest sempre s’està queixant, mira’m a mi jo també estic passant fred aquí a la vora del riu! I jo no em queixo mai! Hauries d’aprendre de mi!
-No m’ho puc creure! Totes esteu parlant! –vaig dir.
-Oi tant! I ben cansades que estem d’estar aquí esposades sense tenir vida social, en aquestes quatre parets! Siusplau compra’m i faré molt bé de pastor, les meves ovelles no es mouran de la meva esquena!
-Ei tu! Que aquest és meu! M’ha vist a mi primer! -va fer cridant el caganer!
-Però jo no sé si us puc comparar a totes…-Vaig dir amb angoixa.
-Siusplau necessitem estar juntes! Si no fins l’any que ve estarem en caixes separades, i no ens tornarem a veure fins l’any vinent! -Va concloure la mula.
-Sí siusplau, serem molt bons! No ens mourem de lloc per res del món! -Van dir la resta de figures del pessebre.
En Gerard amb una mica de por li va dir a la seva mare que seria molt bo, i que si li comprava totes les figures s’encarregaria de fer el pessebre cada any, i per sorpresa meva la mare encantada va dir que sí, si complia la condició, i d’aquesta forma va ser com totes les figuretes del pessebre van arribar a casa. Aquell any estava molt il·lusionat i m’encantava parlar amb les figuretes cada nit abans d’anar a dormir.

Cada any feia el pessebre il·lusionat de veure els meus amics, però ja m’havia fet gran i per primera vegada no vaig voler fer el pessebre, i el van acabar fent els meus pares, des d’aquella vegada ja no he tornat a sentir el pessebre.
Com me’n penedeixo d’haver-ho fet! El que donaria per sentir-les parlar una altra vegada! El repel·lent caganer, l’amable pixaner, els Reis sincers, la gent del poble una mica crítica però molt agradable, i la dolça família que acollia al nou nat. Com ja he dit al principi del relat estic de camí a la mateixa fira on fa 30  anys vaig veure aquelles figures vivents, però aquesta vegada no vinc amb la mama, sinó amb el meu fill Ricard, ell és tant dolç, amb la mateixa innocència que tenia jo a la seva edat i amb la mateixa il·lusió, tan de bo ell també senti parlar aquelles velles amigues, les figuretes del pessebre.


Deixa un comentari

Filed under Uncategorized

L’home gat (Oriol Castelló. Finalista del premi “Agustí Bartra. El somriure del gat”

Els homes gat, aquest nom els escau molt, està molt ben trobat, ja que són criatures molt semblants a aquestes dues races. Són molt semblants als gats pel que fa al seu aspecte, tot i que tenen més pel, destaquen uns flocs a la punta de les orelles punxegudes i la cua, són bastant més grans i tenen uns ullals que els sobresurten de la boca un parell de dits. El seu pelatge acostuma a ser negre o blanc. Viuen molts anys, no s’ha determinat encara quants. Pel que fa a la seva manera de ser, recorda molt als gats: són mandrosos, silenciosos i reservats i no els agrada gens ni mica que els molestin. Són força més llestos que els humans i tenen curiosos coneixements del passat i el futur. A vegades caminen drets i fan aproximadament un metre d’alçada. Poques vegades utilitzen els seus coneixements per influir en la història, normalment fan el manso com a mascota de companyia d’estrafolàries àvies o savis, fins i tot poden parlar. Ara be, quan un home gat es posa en moviment les seves accions o consells poden canviar-ho tot. Poden canviar-ho per a bé o per a mal. No tot el que diuen és veritat i a vegades diuen enganys i mentides o veritats incondicionals. A vegades però, diuen endevinalles i cadascú pot interpretar-les de diferents maneres.

La família Robins va arribar a la petita ciutat medieval de Terrassa a la matinada del dissabte. S’havien hagut de mudar a causa d’un incendi que havia arrasat totes les seves terres. Es van instal·lar als afores ja que tenien un amic que tenia un gran mas allà i els deixava quedar-se amb ell fins que trobessin lloc on viure. La casa era molt gran. Tenia prou lloc perquè hi visquessin sense cap problema la parella amiga de la família Robins, la seva filla de disset anys, la Juliana. I la família Robins composta pel pare, la mare i dos germans de dinou anys, en Jordi, i dotze anys, el Jaumet i una germana de setze, la Meritxell. Quan es van acabar d’instal·lar a mig matí, la Juliana es va oferir a ensenyar la ciutat als nois, però no van deixar anar en Jaumet. Axí que la Juliana, la Meritxell i en Jordi van anar a veure la ciutat de Terrassa. Van entrar per la muralla, la porta ja era oberta. Entrava i sortia una multitud de comerciants i artesans. Ells van seguir aquesta multitud fins a arribar a l’església del Sant Esperit a la plaça vella. Allà hi havia un mercat. Entre la mutitud, el Jordi es va separar d’elles i va anar a parar a un carrer secundari. Quan va tombar la cantonada es va trobar de cara amb la Torre del Palau. Era força alta i mentre la recorria amb la mirada va veure a la part superior, entre dos marlets una figura fosca. Estava a contrallum i no la podia distingir bé. Va abaixar la mirada per recuperar la vista i quan va tornar a mirar ja no hi era. Una senyora força vella que havia estat observant l’escena des d’un racó es va acostar al noi i se’l va quedar mirant amb mirada divertida. El noi encara enlluernat li va preguntar si sabia què era allò que havia vist a la torre. La vella es va limitar a respondre que era el vigilant de la ciutat, i que “allò” sabia distingir les persones amb bones i males intencions. Aleshores un vell home va sortir corrents de la torre i va anar-se’n amb molta pressa cap a la part mes exterior de la ciutat. Al cap d’uns instans, es va sentir tancar-se les portes de les muralles. Tot seguit van aparèixer la Meritxell i la Juliana esverades. Van esbroncar en Jordi per haver-se perdut i li van dir que unes figures fosques havien aparegut davant la ciutat. Eren cinc genets. Van anar corrents cap a una de les portes per veure què passava. Una de les figures va anunciar amb veu forta i clara que venien a buscar el safir de l’element de l’aigua. La història explicava que escampades pel món hi havien quatre pedres de la mida d’un crani, cadascuna corresponent a un dels elements i tenien poders màgics i que cinc figures encaputxades recorrien i superaven qualsevol obstacle per aconseguir-les. Aquell personatge deia que tenien una font segura d’informació que la pedra es trobava a Terrassa. Aquells genets ja havien arrasat altres ciutats i pobles, però això quedava a les llegendes. Els genets van anunciar que si no els donaven la pedra entrarien a la ciutat i la buscarien ells personalment. Tothom sabia que aquella pedra no es trobava allà i que els genets no entrarien pas amb les muralles tancades. Aleshores el genet va dir que els donaven tres dies. Tot seguit van girar cua i van anar-se’n. Al cap d’una bona estona les portes es van tornar a obrir i el riu de gent va tornar a fluir, ara més limitat per la presència d’arquers a banda i banda de les portes. Els nois van tornar a casa i van explicar a tots el que havien viscut.

Els tres dies següents van anar passant més ràpidament del que esperaven. Es fèien moltes reunions entre els caps polítics i militars de la ciutat. Ningú sabia res de l’ubicació d’aquella pedra. Els habitants inquiets buscaven alguna arma que els pogués servir de defensa si els genets atacaven la ciutat. Els Robin i els seus amics no eren una excepció. Havien anat a la ciutat a buscar algun indret dins de les muralles on estar-se durant aquests dies. Va arribar el tercer dia i tota la ciutat estava en silenci. Tots el soldats a les portes i tots els arquers a les muralles. Els ciutadans més forts estaven al centre a la Plaça Vella entre ells en Jordi que li havien deixat una espasa i un escut i la Juliana i la Meritxell que no es volien perdre cap detall encara que no les deixessin estar allà. El Jordi en l’espera es va fixar que a la Torre del Palau i tornava a haver-hi aquella figura fosca. Però aquesta vegada no es trobava a contrallum i tot i estar lluny distingia un gat negre. De sobte, els genets van aparéixer davant la ciutat. Van demanar la pedra, però no va aparéixer per enlloc aleshores es van disposar a atacar. El genet del mig va aixecar la mà senyalant la porta més propera. De sobte la porta es va començar a obrir tota sola. Tothom es va escandalitzar i els arquers van deixar anar les cordes dels seus arcs tensats. Una pluja de fletxes va solcar l’aire en direcció als genets. Dos d’ells, els que estaven al costat del del mig van aixecar també les mans i van aturar les fletxes a mitja trajectoria. Van caure a terra sense cap mena d’oposició, com si haguessin xocat amb una paret invisible. Els dos genets que quedaven amb les mans abaixades també les van aixecar i tots els arquers van caure d’esquena cap a la part de dintre de la muralla. Tot seguit van abaixar tots les mans i van córrer al galop cap a la porta oberta. Allà dins els esperàven tot de soldats d’infanteria armats amb llances i piques. Un dels genets va moure novament la mà i els soldats van caure a terra amb les llances desordenades i quan ja no presentaven cap perill els genets van passar-hi per sobre amb els seus forts i robustos cavalls negres. Repetint aquest acte unes quantes vegades per deixar fora de combat els soldats prou temps per passar-los per sobre van arribar a la Plaça Vella. Allà hi havia tants ciutadans que no semblava que poguessin fer el mateix. I efectivament, no ho van fer. Van baixar dels cavalls i van caminar amb pas decidit cap a la catedral. Els monjos van córrer cap a ells amb tot de crits al veure el perill que corria la seva estimada catedral però ja era massa tard tots els genets havien aixecat les mans i van llençar una onada de màgia cap a la catedral amb la intenció de destruir-la. Però no va passar res, la catedral tenia com una mena d’escut. Aleshores, va sortir sinuosament de darrere una de les estàtues l’ombra fosca de la torre del palau. L’home gat va anar a parar just davant de totes cinc figures fosques d’un salt i es va quedar mirant-los intensament amb els seus ulls grocs: tenia un pelatge negre, i portava una daga de poc més de dos pams de llargada penjada a l’esquena. Els genets es van posar a riure sorollosament. Van dir:”Un home gat! Ja ens vam enfrontar a un una vegada i no va evitar que aconseguissim el nostre objectiu, tot i que en aquella ciutat no hi havia cap pedra va quedar destrïuda, com l’home gat. Aquell era força més petit que tu”. Tothom en aquella plaça va pensar el mateix. Aquells homes s’havien enfrontat amb una cria d’home gat i això devia haver enfurismat el que tenien davant. L’home gat els va mirar més intensament, però sense demostrar cap mena d’emoció a la seva cara. Aleshores els homes van dir que el destruirien i van aixecar tots la mà en direcció a l’home gat. Van llençar una forta onada de màgia que va fer caure els ciutadans que eren més a prop, però per ell, l’home gat, va ser com una suau brisa de vent, només se li va moure el pelatge. En aquell moment va passar una cosa força estranya. L’expressió de l’home gat va canviar, se li va dibuixar un somriure que mostrava totes les seves dents blanques, no només els ullals i els ulls semblaven divertits. Després va dir:”No subestimeu la meva raça”, tot seguit va posar la seva mà a l’empunyadura de la daga i amb un ràpid moviment la va desenveinar, tothom va quedar enlluernat amb aquella fulla blanca reflectint la llum del Sol i quan la gent se’n va haver adonat, l’home gat estava darrere els genets embeinant la seva daga lentament i ells queien a terra amb un tall a cada un dels músculs de les cames, que els havien quedat inservibles. Quan va acabar d’embeinar la seva daga, l’home gat va fer un salt i va desaparèixer darrere una casa sense dir res. Tot seguit tots els vilatans de la plaça i els soldats que havien arribat es van abalançar cap als genets i els van agafar i empresonar. Amb l’ajuda d’un metge els genets haurien sobreviscut, però al no donar-los cap atenció mèdica van morir a la presó desagnats. L’home gat havia deixat el destí d’aquells homes en mans dels ciutadans i no l’havia sentenciat ell.

Així que la familia Robin va trobar una masia a prop de Terrassa i van viure allà durant molt de temps. Cada vegada que el Jordi passava per davant de la Torre del Palau i es fixava amb aquella silueta negra, ja sabia molt bé què era. Un home gat.

Deixa un comentari

Filed under Uncategorized